Encarar el futur des de la saviesa del passat

La gent gran ens parla d’unió, serenitat i generositat com a claus per a superar la crisis. Són paraules sàvies dites des de l’experiència i la serenitat que atorguen els anys. Han sentit dolor, tristesa, vulnerabilitat, desemparament i por a morir en solitud. Però també han afrontat l’aïllament sense por, amb valentia, resiliència, acceptació i resignació davant l’adversitat.

ASTE (Associació Solidària amb la Tercera Edat de Barcelona) és una entitat sense ànim de lucre que treballa per a promoure relacions intergeneracionals; creant ponts entre joves i grans, que enriqueixin a ambdues generacions.

Com us heu sentit en aquesta crisi sanitària?

La crisi sanitària ens fa més vulnerables a alguns col·lectius, però sense cap mena de dubte el moment que vivim ens està posant a prova a totes les generacions, tots hem de respondre a la mateixa emergència i això ens agermana, al temps que ens diferencia en la nostra manera d’afrontar-la.

Creus que estem vivint una situació que podria assemblar-se a alguna que tu hagis viscut en el passat?

María: Sí, en certa manera aquesta situació ens pot recordar a algunes epidèmies patides a Espanya als anys 50 i 60. O als temps de guerra i postguerra. Però hi ha qüestions molt diferents, perquè avui es planteja un problema mundial, global, que no entén de fronteres.

Quines coses son iguals i quines diferents?

Dolors: Ara hi ha més alarma social, provocada pels mitjans de comunicació i l’excés d’informació. Abans hi havia més desconeixement i això ens duia a resignar-nos i acceptar amb més facilitat.

Nuria: La gent en aquell moment tenia poc coneixement i poca informació i no s’alarmava tant com ara. Les malalties normalment s’afrontaven a les cases de les famílies i en molt pocs hospitals, era una manera més resignada d’encarar l’adversitat.

Lola: S’afrontava amb més serenitat, per falta de coneixement i ignorància mundial.

Us sembla que la situació d’emergència del virus s’assembla a una situació bèl·lica?

Montse: Si, en certa manera, tot i que penso que és ben diferent perquè a una guerra la gent treia la seva pitjor cara i no mostrava pietat alguna davant de la resta. No obstant, ara que estem veient com tot el món es solidaritza amb els malalts, amb la gent que ha d’anar a treballar, els metges, els infermers. Em sembla meravellós!

Joan: Això és més pacífic, es podria dir “guerra mundial silenciosa”, la gent no lluita contra si, si no que s’afronta a un virus.

Mercè: Una de les grans diferències és que a les situacions bèl·liques la tecnologia s’utilitzava per matar, ara serveix per a sobreviure. A la guerra hi ha odi i enfrontament, ara tothom s’ajuda i anem tots a la una, hi ha solidaritat.

Rosa: Com a semblances diria que a ambdós casos lluites amb un enemic del que desconeixes moltes coses i això provoca incertitud i por. També ens inquieta la incertesa del futur i de la fi de la situació.

La gent gran sembla no tenir por a l’aïllament físic, però si senten temor a la solitud i l’oblit, i tenen por al que els hi pot passar als seus éssers estimats. Teniu por a l’aïllament?

Antonio: Estic acostumat a estar sol. No obstant, les meves pors son menys sobre mi, però més per l’impacte en altres persones properes a mi.

Mercè: El que sento és tristesa. A la nostra edat, cada dia s’ha de viure i aprofitar-lo al màxim. No podem permetre’ns desaprofitar ni un sol minut i aquest tancament ens està robant aquest temps. Tinc la sensació de pèrdua de vida.

Teresa: Entenc que és molest però necessari i m’organitzo la vida per a viure aquesta circumstància de la millor manera possible, he tingut temps de fer moltes coses que no feia. No he tingut la sensació d’aïllament, penso que la qüestió és acceptar i tractar d’adaptar-se.

José: Als 92 anys el confinament és molt diferent a una persona que en té 18. Als 92 anys la vida la tens darrere, els records són el que et fan viure. Els joves que estan confinats estan lligats de braços i cames perquè tenen la sensació d’haver de cremar cada dia la vida. Les persones grans poden viure confinades amb molts records.

Què els hi diries als dirigents d’un país per a ajudar-los a sortir d’una situació crítica?

Anna: Primer diria que s’oblidin de fer campanya política en aquesta situació. No és hora de mostrar que el meu partit és millor que el teu i viceversa. L’essencial és que s’uneixin forces per a poder acabar amb aquesta crisi. Els hi diria que treballin conjuntament amb altres líders nacionals i internacionals, ja que el virus no coneix fronteres; que comparteixin informació. Que es comuniquin amb respecte i serietat amb el públic. Que aportin dades dels experts i que prenguin decisions basades en l’evidència.

Quines creus que son les claus per encarar una situació de crisi?

Mercè: Primer la calma, segon un missatge d’unitat a la ciutadania. Com més units estem, més fàcils d’afrontar son els problemes. Per últim, molta intel·ligència i força per poder prendre decisions clau.

Joan: Sobretot unió. Ser forts, valents i seguir endavant.

Aurora: Per a mi, seria respectar el que ens diu el govern, llavors respectar el confinament i les mesures de protecció, dur mascaretes i tenir cura.

Dolors: Penso que el més important és no negar la crisi, després acceptar-la, analitzar-la amb el cap fred, buscar camins i passar a l’acció. Per altra banda, crec que la crisi col·lectiva és més fàcil de suportar, perquè no són tant sols jo…, tots patim el mateix i això ens agermana. En canvi, la crisi personal és més difícil de gestionar.

Dolores: L’educació i el coneixement són els que ens han fet sortir d’aquesta crisi. La ignorància ens fa no tenir eines per a saber com podem lluitar per sortir de la situació. Amb l’educació i el coneixement tens eines per a sortir endavant. Educació i economia son les dues potes del nostre benestar.

Es viu igual una crisi quan s’és jove que quan s’és major? La opinió unànime dels participants és que no.

Irene: La gent gran seleccionen més, prioritzen les coses que els preocupen, relativitzen i analitzen les conseqüències. També són més conscients de la seva vulnerabilitat, i senten por de la malaltia i la mort.

Anna Mª: Quan ets jove tens a la teva família darrere i no tens menors al teu càrrec, però quan ets adult la responsabilitat recau en tu i has de renunciar a molt pels teus.

Montserrat: Quan ets jove penses que et queda molta vida per davant, tens més ànim, més ganes de viure… Quan ets gran no és que no tinguis ganes de viure, però has viscut molt ja i saps que a la vida hi ha moments de tot, hi ha moments d’alegria i moments de dolor.

Joan: Per a res, de jove se sent més por. L’experiència dels anys aporta major tranquil·litat.

Dolors: La gent gran tendim a l’acceptació i resignació. Al fer-te gran et vas habituant a renunciar a qüestions físiques i socials. T’adaptes a les situacions que van arribant, vius el present amb totes les conseqüències. En canvi, els joves viuen pensant en el que ha de venir, tant sols veuen el futur i això els impedeix acceptar o gaudir el moment que viuen.

Quines coses positives creieu que transmeteu la gent gran? Tranquil·litat, valentia, resiliència, acceptació i la resignació davant l’adversitat. Afrontem l’aïllament sense por. Seleccionem més els problemes, prioritzem les coses que ens preocupen, relativitzem i analitzem les conseqüències.

Quines coses negatives heu tret de la crisi? Dolor, tristesa, vulnerabilitat, desemparament, por a morir en solitud.